Crónica breu d’un ésser estàtic

Autor: Jordi de Manuel
Relat inclòs a: Mètode (Científics lletraferits)
Gènere:  Narrativa negra
Veus: Maria Josep Morgado i Miquel Llobera
Durada:  29:19 min

Per escoltar i llegir alhora, clica a:

Tebior percebo de primers raigs de sol que persiana escletxes traspassen. Respiració compassada Rebeca escolto. Costat de llit meva esquerra és.

Si girar cap i obrir ulls pogués observaria seu il·luminat serè rostre per claror que irrompre. Dorm probablement incòmode seient ajaçada. Seva cara acariciaria. Per penombra meva mà fins seu ventre prenyat passejaria. Fa temps d’intentar-ho he desistit. Imagino només.

Que desperta sento. Feixugament badalla. Braços estira. S’alça.

De matí parla no. De nit només. Ara marxarà. Vindrà infermera i persiana pujarà. Vespre tornarà. Parlarà. Escoltaré.

Noto meu front dos càlids punts. Seus llavis que matí cada em besen.

Avui fa nou mesos que som aquí. El temps ha passat tan lentament, David… No he deixat de parlar-te ni un sol dia. Des de molt endins, sento que m’escoltes, que em pots entendre.

Nit deu ser. Ella que escolto sap. Cansada veu li noto. Com jo. Exhaust infinitament.

Fa una nit preciosa i he decidit venir caminant.

Per això cansada veu.

Al llarg d’aquestes dues-centes setanta nits t’he dit coses que mai abans gosaria dir-te. M’agrada parlar-te quan ens embolcalla la foscor.

Dues-centes nits setanta. Cap mesura altra de temps que sensacions poc precises tinc. Fred calor sons només percebo. Successius períodes de letàrgics no sé no si tinc. Instants potser. Hores. Dies potser. Sense llum sense temps cap mesura. Només sensacions tèrmiques i fets meva oïda percep. Parlar escoltar-la. Dormir sentir-la. Arriba menja se’n va. Tot que sóc de records està fet. Memòria fragmentada de veu efímera. Paraules d’ella que nit cada escolto.

Claror diürna fa inquietant meu aspecte suposo. Què meu cos deu semblar ignoro. Sospirs d’infermeres xiuxiueigs quan residents metges m’exploraven he sentit. Ja ho fan no perquè sento no fredor de seves mans. Condols d’amics primeres setmanes que van venir també recordo. Hi han tornat no.

Saps, David? De vegades penso que tot el que t’explico és una llarga confessió, que només són paraules d’expiació per redimir-me.

Sento ella prop però tot sovint lluny l’escolto. Veu en off. Crec que en meva imaginació tot neix. Certesa que és real només quan l’escolto tinc. Comprenc paraules que meva ment ordir no pot. Que és seva veu sé.

Cada nit t’explico com va l’embaràs. Em coneixes prou, David, per saber que aquests són els únics instants del dia que gaudeixo. M’encantaria que poguessis posar les mans sobre el meu ventre. Pots estar tranquil. Tot va bé.

Diu que embaràs bé va però experimento no emoció. Només records. Pateixo no. Gaudeixo no. Seu ventre tocar puc no. Calor copsar. Fred sentir. Això només.

Fa uns quants mesos eren papallones a la panxa, després un peix que cuejava a la peixera, ara són mans, peus, genolls i colzes que em deformen el ventre. T’encantaria veure-ho i tocar-ho. ¿Ja t’he dit que cada dia li parlo, com et faig a tu?

Nit cada m’ho explica.

Abans et parlava més, David. Tinc la sensació que em repeteixo massa, i fa tant de temps de l’accident… però no em vull deixar res d’important. Avui, molt especialment avui.

Avui? Amb ahir diferència entenc no. Temps transcorre diferent quan consciència tot sovint perdo. Sencer dia com fracció de segon passa. Ahir. Avui. Demà. Sé no moment en què sóc. Calcular pas de temps només puc a través d’ella perquè sé que dia cada em parla. Segur si dia cada estic no. Si setmana cada. Si mes cada. No. Mes cada no perquè criatura nascut hauria. Cop cada pensaments més costa encadenar. Per seves paraules només memòria conservo. Consciència de minvada lucidesa prenc.

Tinc set.

Fins a lavabo camina. Rajolí aixeta que omple got sento. Meu costat torna. Seu. Beu.

Cansat estic. Esgotat. Gana no. Set no. Meu cos per forats de nas alimenta. Per fredor de tub ho sé.

Coneixes cada cosa important que faig, potser fins i tot millor que abans de l’accident.

Nit aquesta és segona vegada que d’accident parla. Recordo no res. Moments previs només imatges tinc. Per corriol d’alzinar camino. Humit racó m’ajupo. Mostra sòl prenc. Brogit que s’apropa sento. I foscor. Submergit em veig en negror que dura encara. Recordo no dolor només obscuritat. Silenci. Silenci fins que Rebeca em parla.

Temps enrere ella m’explicà. Quatre rodes vehicle quad. Damunt revolt on terra jo gratava. Se’m va damunt llançar.

Noi vehicle quad conduïa prengué no mal.

Em ve al cap quan somiaves amb els grans mamífers: cetacis, herbívors de la sabana,… i ves per on, vas acabar educant adolescents i fent-te expert de col·lèmbols, uns diminuts habitants del terra¿Saps que fins i tot a mi m’han arribat a fascinar? Jo, en canvi, tenia clar que la meva feina no aniria més enllà de les parets grises del laboratori, que sempre estaria envoltada de tubs d’assaig, pipetes i microscopis.

Disset anys ella i jo conegut ens havíem. Recordo cop primer veure ens vam a cua de secretaria de facultat per primer curs inscriure’ns. Va ella ser qui conversa inicià: És ara com si sentís seva veu. Gràcies a lentitud cua conversant vam continuar.

«Tu, de bata; jo, de bota». Primeres meves paraules en cinquè optatives triar. Dia vam anar viure junts abans de fer amor Rebeca amb gruixut retolador en cartolina a capçal de llit va escriure: «Tu, de bota; jo, de bata». Sé no si penjada encara deu ser. Hauria no suportat laboratoris tancat estar. Inspirar aire fresc necessitava. Terra palpar. Pluja olorar . Roques tocar.

Ella no.

Saps? Avui m’he discutit amb el doctor Rovira. Ell vol que torni a ocupar el lloc que vaig deixar al laboratori després que vas tenir l’accident, però li he fet entendre que no hi puc tornar, que amb el nen tot serà més complicat. No sé si m’ha entès, però sé que em donaries la raó.

Agra discussió hores abans accident tinguérem. Jo còmode fent classes granelluts adolescents em sentia. Satisfet amb meus col·lèmbols estudiant. Però Ella oportunitat tenia d’abandonar rutinària assistida reproducció. Fer salt nou camp d’investigació que ella anhelava. Ignoro per què va decidir fer no pas.

Sóc ésser de records fet. Volia animals estudiar des que nen era. Conèixer secrets de grans mamífers em delia. Blaves balenes. Orques. Negres rinoceronts. Elefants. Lleons. Búfals… Però petit país nostre tenim no bèsties grans. Artròpodes sí. Menuts. Incomptables. Campen arreu pertot. En món gairebé mig milió de coleòpters espècies hi ha. Escarabats quarta part. de vida. Recordo haver llegit que Coleòpters Déu encisaren. Per això tants creà. Jo volia saber no de Déu res. Col·lèmbols preferir vaig.

Sé no si llimbs sóc. Durant tot aquest temps Déu cap visita m’ha fet no. Instant d’accident tampoc vaig veure no túnel per llum blanca que diuen alguns que amb tractes amb la mort han estat. Des de llavors en foscor immers. Potser ja mort sóc. Amb la mort hi ha cap tracte a fer no.

Trobo a faltar tantes coses de tu, David… Sé que també ho deus trobar a faltar tot. Les caminades pel bosc, les classes, els col·lèmbols…

Puc dir no que trobi faltar caminades. Classes ni. Col·lèmbols ni. Veure verds ulls d’ella ni. Riure ni. Sentir-la ni. Enyorar-la ni. Res a faltar ni. Res.

Saps, David? Al llarg de tot aquest temps he arribat a la conclusió que no són necessaris tants sacrificis per arribar a saber el que un vol i poder decidir el que convé.

De sacrificis parla… Ella en va fer sí. Nits. Setmana caps. Senceres vacances. Crec que més que seus ulls va fer que d’ella m’enamorés el seu entusiasme com era capaç d’entusiasmar-se sense comú sentit perdre.

Tot el que un fa, per petit que sembli, té valor si un hi creu. Tu sempre podràs dir que vas estar fent allò que t’apassionava, allò en què creies. Fins al darrer moment.

Ha arribat l’hora de la veritat, David, el moment de prendre la decisió que els metges em demanen. No sé si l’aprovaràs, però estic convençuda que en el meu lloc faries el mateix. Per a mi no és gens fàcil, de debò que…

Per què seva veu ara s’esquerda per què?

No sé com podré viure si deixo de parlar-te. No ho sé… No m’ho puc imaginar.

Si pogués comunicar-me Temps fa que hauria demanat que màquines aturessin. Posés fi a prolongació d’imaginari estat en què em trobo. Quan no ella hi és sento només bleix de bomba d’aire que respirar em fa. Reflux de tub que per meu nas entra. Bip-bip de monitor de cor freqüència. Sóc més no que estàtic ésser. Negat capacitat de rebre. De donar. Decisió ella ha pres encertada és.

Sé que encara em sents, David, sempre he tingut aquesta certesa, però no ho he dit a ningú perquè em prendrien per boja.

Aquesta nit t’he de fer la meva darrera confessió. Demà ja no podré.

De cadira s’alça. Suau remor seu caminar fins a meva dreta banda de llit escolto.

Sempre he cregut que em sents millor des d’aquesta banda.

Equivocada està. Igual de totes bandes hi sento.

He pensat molt com dir-t’ho; fins i tot ho vaig escriure, però he estripat el paper. Et conec, estic segura que t’adonaries que llegeixo i sé que no t’agradaria. Abans t’encantava sentir-me llegir, però després de l’accident no he tingut esma de fer-ho.

Barana llit seus dits tamborinar sento. Respira fondo. Parla.

Demà, a primera hora de la tarda, tot s’haurà acabat.

El cor, el fetge, els ronyons permetran viure millor o potser salvar altres persones. He signat tots els papers.

Ella millor decisió ha pres. Cal que prolongui no agonia a qui òrgans puc donar. Que demà mateix disposin. Puc no dir que ho desitgi perquè tinc no sentiments. Cap desig, tinc. Hi veig no. Hi oloro no. Hi toco no. Sento no gust a boca ni a cap altre lloc. Trempo no. Estimo no.

T’haurà resultat difícil comprendre el meu embaràs si fa setze anys, poc després de començar la universitat, aquell tractament contra la tumoració òssia que patia em va incapacitar per produir òvuls d’una manera irreversible. Saps prou bé que salvar-me em va condemnar a no tenir fills.

Ho sabia, que fill no nostra era. Entenc no què pot de mi tenir.

No és fàcil explicar-t’ho, però ho he de fer. Escolta’m atentament, perquè jo sé que em sents.

Sí. Sento.

Vaig decidir-ho quan els metges em van assegurar que no hi havia cap possibilitat que et despertessis, quan em van dir que més tard o més d’hora una infecció procés infecciós, o qualsevol altra mal complicació, se t’enduria. Vaig veure clar què havia de fer.

Rebeca talent té per clar veure.

Sempre havia desitjat un fill. Qui sap si per, potser per això, des del principi, vaig encaminar cap a la reproducció la meva carrera. Poc després que tinguessis l’accident, al laboratori disposàvem de desenes d’oòcits de dones joves; jo en duia la supervisió. Dominava les tècniques per extreure’n el nucli i per introduir-ne un altre amb tota la informació genètica dotació cromosòmica.

Una nit —crec que va ser l’endemà que els metges em deixessin clar el teu estat—, no va resultar difícil treure’t la mascareta durant uns quants segons i fer-te un raspat a raspar la geniva per obtenir centenars de cèl·lules teves.

Recordo no. M’han tret cops tants mascareta que cap olor percebo. Ni de meus excrements quan bolquers canvien.

La resta de la història pots imaginar-te-la: posseïa la teva informació genètica; disposava d’un nombre considerable de cèl·lules meravelloses, ben equipades per produir embrions; i un bon lloc per acollir-ne algun. Vaig preparar a consciència el meu úter per rebre’t.

Ara embaràs entenc. Aprovo no. Ni saber si m’agrada puc. Però sóc no ésser que ella en seu úter implantà.

Dins meu creix el teu calc genètic, David. Si tot va bé naixerà trenta dies després de la teva mort legal. L’educaré com hauríem educat el nostre fill i et prometo que mai no li diré qui és. Tu, per a ell, hauràs estat el seu pare. Jo, la seva mare.

Sé que tenir fill nostre agradat m’hauria. Ignoro emocions existència de meu clònic ésser em genera. Sensacions que veure’l néixer ni em causaria.

Ha arribat l’hora d’acomiadar-nos, David, i no sé gens bé com fer-ho. Durant tots aquests mesos cada nit t’he dit adéu com si fos la darrera, perquè no sabia si l’endemà continuaries respirant. Des del començament he cregut, potser ingènuament, que sempre m’has escoltat. Per a mi parlar-te ha estat una confessió continuada, la redempció dels meus actes, de les meves decisions. Quan arribi el moment no vull ser-hi, no ho suportaria. Els teus òrgans viuran en altres persones i escamparé les teves cendres pel terra d’una fageda perquè es barregin amb els col·lèmbols. Crec que és el més digne que puc fer per tu, per nosaltres.

Sí.

No sé si t’ho havia dit: el nen es dirà Adam i durà els nostres cognoms.

Adam? Recordo no que res m’hagi dit. Sé no si meu calc genètic aquest nom mereix.

Adéu, David. Sé que em sents, sempre ho he sabut. T’estimo tant…

Únicament tèrmiques variacions percebo. Febles sons. Somier llit puc sentir. Grinyola. I sanglots d’ella.

Rebeca plora. Escalfor d’alè sento meva cara. Tebior de llàgrimes per meu front vessen. Abraçar-la i adéu dir-li suposo que consolaria ella. Però puc no. Sóc no.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada