De vegades, l’atzar

Autora: Anna Maria Villalonga
Relat publicat a l’antologia: Elles també maten
Gènere: Narrativa negra
Veus: Maribel Gutiérrez, Mireia Mora, Miquel Llobera, Anna Maria Villalonga i Ada Cid
Durada: 21:04 min

Per escoltar i llegir alhora, clica a:

Deixa el cotxe a l’aparcament i entra per la porta principal. Amb pas ràpid, s’encamina a l’ascensor sense necessitat d’acostar-se al taulell d’informació. Ja li han facilitat les dades per telèfon. Sisena planta, habitació 638. Per desgràcia, coneix perfectament el lloc. La seva mare hi passa llargues temporades, en els darrers mesos amb una freqüència gairebé insuportable. L’ascensor, ple a vessar, vomita i engoleix visitants a tots els pisos, a càmera lenta, mentre el mal humor de la Marta puja com l’escuma. Per fi, amb un xerric desagradable i un petit salt, la llumeta indicadora s’atura al número sis. La Marta baixa, passa per davant del desert control de planta i gira a la dreta. L’habitació 638 és al fons del passadís, en un racó en forma d’ela.
– Mare?
Una infermera li està controlant el sèrum.
– L’hem sedada ˗diu, amb veu neutra˗ Ara més val deixar-la descansar.
– Sí, ja… D’acord.
– Després passarà el metge i li ho explicarà tot. Si necessita res, premi l’avisador.
La Marta no respon. El metge. Pot avançar, fil per randa, les paraules que pronunciarà: «vostè ja sap de què va, no existeix tractament, la seva mare pateix Alzheimer i un grau sever d’osteoporosi; es desorienta, cau i es trenca un os; aquest és el procés i continuarà passant; potser caldrà pensar en immobilitzar-la». La Marta s’adona que la situació ja no li desperta cap sentiment. S’ha repetit massa vegades. Sap que és trist, però no ho pot evitar. Seu al costat del llit i contempla el rostre de la malalta. Té els cabells despentinats, el nas esmolat, les galtes xuclades. Immobilitzar-la? Potser sí. Quin remei.
De sobte, de l’altra banda de la cortina que divideix la petita estança, li arriba una mena de plor. La Marta s’alça i es gira. La cortina és de tela fina, d’una blancor immaculada, netíssima. Amb prudència, l’enretira per un extrem i hi fa un cop d’ull. Distingeix una àmplia finestra sense persiana i el llit de la companya d’habitació de la mare, una dona gran. La Marta té la intenció de preguntar-li què li passa, si necessita res, si vol que avisi la infermera, però les paraules no li surten de la boca. La sorpresa les atropella i acaben morint, ofegades dins la gola d’una Marta d’ulls esbatanats i mans tremoloses.

Però… però… com…? No… No pot ser!

Nota la llengua seca i un regust amarg que li puja de l’estómac. El cap li roda i les cames gairebé no la sostenen. Li costa respirar. Defallida, s’arrapa a la cortina amb les dues mans per aconseguir mantenir-se dreta.
La dona té les parpelles caigudes i un rictus tens. Està connectada a un aparell que li controla les constants i a la vena del braç esquerre hi duu un gota a gota que raja a bon ritme. Sembla neguitosa. Es remou somicant, amb petits gemecs de dolor. La Marta respira profundament i la mira amb aprensió durant una llarga estona. Després, quan sent que s’ha recuperat una mica, s’hi acosta a poc a poc i l’observa de més a prop, abocant-se damunt seu. No hi ha dubte. És ella. El perfil angulós, l’expressió simiesca, el morro que sobresurt amb un posat d’enuig permanent. I aquella pell vulgar, gruixuda. La Marta sap que rere les parpelles s’hi amaguen un ulls clars i miops, una mica estràbics, però ara no els pot veure perquè no els té ben oberts. La Fuentes. La puta Fuentes. La Goril·la.

Què està passant? No ho entenc! Però si no pot ser… no pot ser…

La dona obre el ulls. Per uns instants, sembla que la mira, però de seguida gira el cap amb una ganyota de dolor. La Marta en té prou per reconèixer aquelles pupil·les blaves i inexpressives. S’esgarrifa.

Té aquella mirada… I és aquí. No m’ho puc creure. Jo em pensava… No pot ser!

La Marta es passa la mà per la cara, com si amb el gest pogués foragitar el cúmul de sensacions que l’aclaparen. Mil imatges li tornen a la ment. Com fa un mes.
Com fa un any. Com tota la vida.
La infermera entra per substituir la bossa del gota a gota de la Fuentes, que està a punt d’acabar-se.
– Necessita el calmant –comenta.
La Marta s’arma de valor i l’assenyala amb el cap. Vol saber què li diuen.
– Què li ha passat?
– La van atropellar en un carreró d’aquí al darrere. Ha estat un mes a cures intensives, molt greu, amb traumatismes diversos i hemorràgia interna. Just avui l’han dut a planta, però encara en té per dies.
La infermera calla i allisa la gira del llençol. Després, surt.
La Marta es queda sola. Traumatismes diversos i hemorràgia interna, però encara és viva. Sembla impossible. Observa de nou la dona estirada al llit i, com una onada, els records l’atrapen amb traïdoria, abassegant-la, fent reaparèixer el sentiment de sempre, conegut, inalterat. Tota una vida d’arrossegar els complexos, els dubtes, les pors. Tota una vida d’inseguretats, de fracassos sentimentals, de solitud. A desgrat del pas del temps, que diuen que tot ho cura. A desgrat, fins i tot, d’una llarga teràpia psicològica.

Com pot ser? I me la trobo aquí, a l’hospital, a la mateixa habitació que la mare…

Un calfred sacseja la columna de la Marta. Se sent amarada de suor. Les velles sensacions, aquelles que li han destrossat la vida, són allà, intactes, entossudides a sobreviure. Igual que la Fuentes, que encara respira.
La Marta va fins a la finestra i mira a través del vidre, però no repara en els cotxes que circulen ni en els núvols rogencs de finals de primavera. Només veu un secall de cames ossudes enfundada en un uniforme horrible. Acaba de complir deu anys i es troba per primer cop a l’entrada d’aquella escola de monges on la Fuentes fa de professora seglar. No sap per què, però se sent intimidada així que la veu, amb aquells ulls miops que l’escruten de dalt a baix, la cara de mico i els llavis prims i estrafets, projectats enfora com un estendard del mal caràcter, de la intolerància.
Molt aviat descobreix que les alumnes li diuen “la Goril·la” i pensa que el renom li escau a la perfecció. És malgirbada, simiesca, sembla un primat disfressat de dona. S’adona que tothom la tem. Mai no mostra simpatia per ningú, mai no accepta un error. Exigeix un comportament sense màcula, ajustat a una normativa estricta, desmesurada, que no afluixa la pressió en cap circumstància.

La Marta tanca els ulls. Fa anys que la seva memòria és com de fum, esborronada, difusa, incapaç de reconstruir una història continuada i coherent. Per aturar la tremolor de les mans, s’agafa a l’ampit de la finestra. Sap que en qualsevol moment, des de la profunditat de la boira, emergiran unes imatges que no podrà controlar. Vívides, immutables. Com si fossin els retalls de la vergonya, de la incomprensió. Com si fossin els pedaços muts i roents de la por. Per culpa d’aquella dona, que ara sembla una figura inofensiva en un llit d’hospital, la seva ment no guarda coses bones. Només hi té retalls. Retalls que fan mal.
Es veu tremolant quan la Fuentes li pregunta la lliçó. I ella, que ha estudiat molt, quequeja acovardida i no lliga dues frases senceres. Es veu aturada a la porta del menjador, amb l’estómac als peus, quan la Fuentes li nega l’entrada perquè ha arribat cinc minuts tard. Es veu morta de pànic a la vora de la piscina mentre la Fuentes, que actua de vigilant, l’escruta des de l’altra banda amb el seu pitjor rictus, el de menyspreu. I ella, un mosquit insignificant perdut dins del vestit de bany vermell, balbuceja que li fa por l’aigua, que no s’hi vol tirar, que no li agraden les classes de natació. I recorda les paraules seques com sentències. «No serveixes per a res, inútil. Mai no faràs res a la vida».
La Marta intenta explicar-ho als pares, però no sap com fer-ho. Són altres temps. L’autoritat dels mestres no es qüestiona. A més, davant dels pares la Fuentes es mostra educada, correcta.

Jo només era una nena espantada, sense recursos. I tot semblava tan complicat, tan difícil…

El pitjor retall sobresurt en la boira com la punta d’un iceberg. Aquell dilluns que la Marta arriba tard a classe per culpa d’una avaria del cotxe del pare. Té dotze anys. N’està segura. I és hivern, perquè fa molt de fred. La Fuentes no la deixa explicar-se, no li permet obrir la boca. Alça la vista del llibre que té entre les mans i li clava aquells ulls clars, miops, una mica estràbics. Aquells ulls gèlids, de mona lletja. «Veieu aquesta nena? ˗pronuncia lentament, posant un èmfasi exagerat en cada síl·laba i desviant la mirada cap a la resta de companyes˗ la veieu? Doncs és la inútil que no serveix per a res, que mai no aconseguirà res a la vida. Si no és capaç d’arribar a l’hora, què voleu que faci? Res! Ni per netejar culs de vells, no servirà». La Marta, quieta davant la classe com un titella trencat, no pot aturar una llàgrima que, molt a poc a poc, li regalima galta avall. Després, sense comprendre què passa, sent entre les cuixes una estranya escalfor.

Tenia tanta por… tanta por…

La Fuentes no l’autoritza a canviar-se. «Ho veieu, com tinc raó? A més d’inútil, porca. Doncs saps què, porca? Saps què et passarà? Que mai no trobaràs un home que t’estimi. Quin home pot estimar una porca que es pixa al damunt?».
La fa seure i aguantar la mullena tot el matí. A la Marta la cara li crema de vergonya, però es nota les cames glaçades, entumides, enganxoses. De sota del pupitre li arriba la seva pròpia fetor, una pudor acre que es fa més insuportable a cada minut. Li sobrevé una arcada. Té por de vomitar allà mateix. Les altres nenes no s’atreveixen a mirar-la. Amb el cap baix, s’afanyen a escriure, com si volguessin accelerar el pas del temps. Quan sona el timbre, la Marta fuig esperitada. A la cadira, una taca d’humitat groguenca.

La Fuentes es queixa i es remou entre els llençols. Murmura alguna cosa, però és impossible entendre què diu. La Marta no l’escolta. Un únic pensament li colpeja el cervell. La incomprensió. L’interrogant que l’ha perseguit des de petita. «No busquis un motiu ˗li havia insistit la psicòloga˗ els psicòpates no necessiten motius per actuar. Gaudeixen fent mal i prou. A més, es comportava igual amb les altres o només ho feia amb tu?».
A la Marta això no li importa. Sí, l’havia vist insultar altres nenes, però sempre havia pensat que amb ella era pitjor. Molt més cruel. Potser perquè ella, amb aquella estranya percepció que només posseeixen les bèsties i les criatures, de seguida va comprendre qui era. Quan la Fuentes la mirava, quan li clavava aquells ulls glaucs sense expressió, la Marta s’estremia com davant del diable. Mai no va poder enganyar-la. Mai.

Dissimulaves molt bé quan et convenia, però jo sempre vaig saber que estaves boja. Eres perillosa. Una boja perillosa que em va destruir.

La Marta fa un esforç per tornar al present. S’allunya de la finestra, amb la respiració agitada. La impecable cortina blanca parteix l’habitació en dos petits espais simètrics. No sap per què, però això la tranquil·litza. S’acosta al llit i torna a contemplar la Fuentes de molt a prop. Li observa les parpelles, rebregades sobre els ulls miops. Les galtes pàl·lides, apergaminades. I els llavis sense color, esvaïts. A la Marta li fa fàstic, però se sent atrapada per una estranya fascinació. No pot deixar de mirar-la, d’examinar-la. La ràbia li puja a glopades, li omple la boca. Cada batec del seu cor es converteix en una alenada d’odi. D’odi enquistat, ressec. D’un odi que voldria escopir per sempre.
La Fuentes porta un camisó d’hospital, descolorit de tantes rentades. La Marta aparta una mica la tela i li passa un dit pel coll. Té un to esgrogueït. És carn de vella, pensa, de vella dolenta. Prem el dit amb força contra la cara de la Fuentes i el dit hi deixa una empremta més clara, que persisteix durant una estona fins que desapareix lentament, diluïda en la groga lividesa de la pell. Com si el dit hagués posat en marxa algun mecanisme ocult, la Fuentes obre els ulls de sobte. Clars, miops, estràbics. La Marta fa un pas enrere. El cos en tensió, la visió ennuvolada.

Filla de puta… què hi fots aquí encara?

La Marta s’allunya del llit sense apartar la vista d’aquells ulls. Es pregunta quantes vegades l’atzar, inesperadament, pot jugar a favor nostre. Molt poques, pensa. I riu una mica, perquè comprèn que l’atzar és inesperat per naturalesa.
Fa una ullada al voltant, però no troba el que busca. Als peus del llit de la mare hi ha la porta del bany. Hi entra. És minúscul, però tot està asèpticament net. Distingeix dos orinals penjats amb ganxos a la paret de rajoles i dues tovalloles blanques, molt ben plegades, a la vora de la pica. Damunt d’un petit prestatge hi ha una ampolla de sabó i uns guants quirúrgics. La Marta somriu i es contempla les mans. Ja no li tremolen.
Amb calma, s’abaixa les calces, s’asseu a la tassa del vàter i orina llargament. Orina amb un plaer intens, que li arrenca un gemec profund del fons de la gola. Tanca el ulls, sospira. Gaudeix sense pressa del raig de líquid calent que rebota amb potència contra la nívia porcellana del vàter. Després s’alça, s’apuja les calces i, amb la mateixa calma, es posa els guants.

Surt i s’atura a la vora del llit. Se sent immensament alta. S’ha convertit en una geganta que domina el món des de molt amunt. Amb parsimònia, aixeca la mà dreta i la prem contra la cara del simi. Aquella nova mà de geganta li aixafa els ulls, el nas, el morro aspre. No en té prou i obre tot el palmell. La Fuentes emet un so gutural, com un gruny de mico, mentre la Marta separa els dits perquè deixin passar el terror desfermat de la mirada estràbica. La Fuentes tremola agònicament, es recargola, però no té forces per defensar-se. El làtex del guant rellisca i la Marta separa els dits encara una mica més. Els ulls de la Fuentes s’han tornat negres. Són dos forats que la devoren, desorbitats, esparverats, incrèduls.

La Marta no sap si l’ha reconegut, però no li importa. Tampoc no li va importar aquell capvespre, un mes enrere, mentre aferrava el volant, amb els artells crispats, en un carreró solitari.