El venedor de pipes

Autor: Jordi de Manuel
Relat inclòs a: Orsai
Gènere:  Narrativa breu
Veu: Miquel Llobera
Durada:  7:12 min

 

Per escoltar i llegir alhora, clica a:

Vaig conèixer Rosendo trenta anys enrere a l’estadi de Sarrià, on ell treballava diumenge sí i diumenge no (llavors els partits sempre es jugaven diumenge, religiosament, a dos quarts de sis de la tarda). Era un home esprimatxat, amb un posat serè, calb, amb un bigoti fi. La seva veu aspra, gruixuda, no feia amb el seu cos. Els estris que usava a la feina eren senzills: una safata feta de vímet, un cordill per penjar-se-la al coll i una ronyonera on ficava les monedes. La safata era plena de bosses de pipes de gira-sol.

Durant els últims anys de la infantesa i els primers de la adolescència, quan anava al camp amb el meu oncle perico (el meu pare era culer i crec que ell i l’oncle no es parlaven per aquesta diferència), la bossa de pipes salades costava un duro.

Quan Rosendo ens veia, sempre se’ns acostava i ens saludava alçant una mà des del passadís que hi havia entre els seients de les graderies. L’oncle, aleshores, em donava tres duros i jo m’aixecava i li comprava tres bosses: una per a la primera part, la segona per a la mitja part i la tercera per a la segona part. Com que al descans no hi havia joc, la millor era la segona bosa, perquè podia pelar les pipes i menjar-me-les sense clofolles sense perdre’m res.

Un diumenge, al costat nostre s’assegué un home gras amb una americana de ratlles i un cigar a la boca que no parava de cridar. Insultava l’àrbitre sense treva, fins i tot quan xiulava faltes a favor del seu equip. Rosendo es va apropar fins a on érem asseguts i just després que compréssim les tres bosses de costum l’equip de casa va marcar un gol. Crec que va ser un cop de cap en planxa del meu jugador preferit d’aquell equip, un davanter centre menut i ràpid com una fletxa que es deia Re (sí, com la nota musical). El pas del temps no ha esborrat de la meva ment el que tot seguit va succeir: l’home gras del cigar i l’americana de ratlles va alçar els braços sobtadament al mateix temps que s’aixecava del seient bramant d’alegria. El seu gest va llançar enlaire la safata del venedor de pipes. L’home ni tan sols es va disculpar.

Sense immutar-se, Rosendo es va ajupir i va començar a recollir les bosses entre els seients i els peus dels aficionats, que de tan entusiasmats com estaven no s’adonaven que tenien un home entre les cames. Em vaig posar de quatre grapes i vaig començar a ajudar-lo: un home i un nen entre les cames que tampoc no va ser advertit. Ell, des de terra, em va mirar i em va somriure (va ser l’única vegada que vaig veure un somrís dibuixat al seu rostre). A continuació em va regalar una bossa i em va dir amb la seva veu enrogallada: «Té, noi, aquesta per després del partit».

Anys més tard, quan l’oncle ja no venia amb mi a Sarrià perquè tenia artrosi i li costava pujar i baixar de l’autobús, sempre que veia Rosendo li comprava dues bosses, tot i que les pipes havien deixat d’agradar-me. Ja no portava la safata de vímet; duia un cistell blanc-i-blau de plàstic dins el qual les pipes de gira-sol coexistien amb crispetes, tramussos, quicos, llavors de carabassa i cacauets salats. No sé si les bosses de pipes de gira-sol estaven abocades a l’extinció, amb aquells competidors, però jo me’n ficava una a cada butxaca i quan acabava el partit les llençava a la primera paperera que trobava.

Curiosament jo també vaig acabar guanyant-me la vida amb les pipes. Vaig muntar una petita empresa d’importació d’oli de gira-sol. Treballàvem, sobretot, amb països de l’est d’Europa fins que vaig decidir vendre’m l’empresa a molt bon preu i ara visc còmodament gràcies a això. Mai no hauria arribat a pensar que aquelles pipes que em cruspia al camp de futbol les tardes inacabables de diumenge anys més tard em donarien de menjar. I va ser gràcies a la meva feina que vaig saber, de pura casualitat, que Rosendo tenia un fill més o menys de la meva edat. Ell també s’havia dedicat al negoci dels fruits secs: havia obert una botiga en un mercat de barri de la ciutat. El vaig conèixer a finals dels anys noranta, quan va haver de tancar —com molts altres botiguers— en no poder resistir la competència de les grans superfícies. Només veure’l vaig adonar-me que aquell home era fill de Rosendo: era la seva viva imatge. Vaig fer d’intermediari perquè pogués vendre tot l’estoc de pipes de gira-sol que desava al magatzem. Em va explicar que el seu pare havia mort, poc després de jubilar-se, per les ferides que li causà una motocicleta en atropellar-lo. També em va dir que la seva mare havia mort pocs dies després que ell nasqués, per complicacions en el part, i que el pare havia hagut de pujar-lo tot sol, ja que tenien tota
la família a Andalusia. Em va impressionar saber que les tardes de diumenge, mentre Rosendo venia pipes, un nen com jo l’esperava tot sol a casa.

L’últim cop que el vaig veure —d’això deu fer pel cap baix trenta anys— vaig preguntar-li si ell, mentre treballava, veia els partits. «I, tant!», em va contestar, seriosament, amb aquella veu enrogallada que tenia, «jo el futbol el veig observant la cara de la gent. Mai no em perdo ni un detall, d’un partit».

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada