Autora: Maribel Gutiérrez
Relat inèdit
Gènere: Narrativa breu
Veus: Maribel Gutiérrez, Miquel Llobera, Ada Cid i Martí Pastor
Durada: 6:36 min
Per escoltar i llegir alhora, clica a:L’Armand seia tranquil·lament a la cadira de rodes, com cada matí des de feia un any, al jardí de la residència. Tenia 89 anys i un company de viatge que sovint li feia la guitza. Un company que li esborrava els records, les vivències, les sensacions. Un company que havia aparegut per quedar-s’hi. Els seus fills, compromesos amb les seves (molt bones) feines lluny de casa, van considerar que era la millor solució per a tots. La millor residència del país. I la més cara. La residència dels avis pijos, que deien els del poble. Amb tot, hi havia una llarga llista d’espera. Ell era un afortunat. El director era amic íntim del seu fill Bernat, a qui, des de temps immemorials, devia més d’un favor.
L’Armand no havia estat mai un home rondinaire. La vida l’havia tractat prou bé; tan sols li retreia que se li hagués endut la dona abans que a ell, ara feia 10 anys. Havien tingut dos fills: el Bernat i la Júlia. Bons nanos. Arquitecte i editora. Es guanyaven prou bé la vida. Ara estaven en plena efervescència laboral i havien d’invertir tot el temps i els esforços a la feina. S’estimaven el pare. Molt. Però no se’n podien fer càrrec. No hi havia hagut alternativa. A la residència el tracte era immillorable. Els metges eren excel·lents. Les infermeres, encantadores, sempre amb el somriure a la boca, mai perdien el bon humor. Els conserges, les noies de recepció, les cuineres, tothom traspuava energia de la bona. L’Armand no aconseguia identificar aquelles cares que el tenien allunyat de casa seva i dels fills, però se sentia atès i estimat d’alguna manera.
La residència era dalt d’un turó als afores del poble, des d’on es podia veure bona part de la vall. El paisatge des del jardí estant era una autèntica postal. Les muntanyes al fons i les vinyes en primer pla. L’aire era pur i la llum, intensa. El cel, teló de fons d’estols d’ocells que migraven cap aquí cap allà. Els núvols esdevenien bons aliats en dies de força calor. L’Armand solia quedar-se embadalit, seguint-ne la trajectòria i la metamorfosi. De tant en tant, aconseguia identificar alguna forma: un ovella, un cotxe de curses, una cara enfadada… .
I llavors, ocurria. Li venien al cap flaixos, imatges de la seva infantesa, cares que no havia tornat a veure mai més. De cop i volta, li passava pel davant un nen enfilat en un tamboret i gent al voltant d’una taula escoltant-lo i aplaudint-lo. O veia aquell sorral on anava amb els pares a fer castells o a improvisar circuits per fer-hi córrer els cotxes. A vegades, la mare es quedava a casa a estudiar: volia ser neuròloga i es passava el dia memoritzant malalties i paraules difícils com ara ictus, vessament, hemiplegia….que després intentava explicar-li com podia i ell, esponja com era, anava gravant al seu caparró tota la informació de què era capaç. Altres vegades, els flaixos el duien als primers anys d’escola i al gimnàs, on preparaven les “representacions” de teatre. Entrellucava, mentalment, l’assaig del Sant Jordi a parvulari. Tenia quatre anys. Ell, tot un espinguet, amb una memòria -ai las!- prodigiosa, era l’atractiu cavaller. Li apareixia la cara de la mestra, tota sorpresa i enriolada, fent-li una abraçada. Després li ho explicava als pares i reien plegats. El motiu? Era incapaç de recordar-lo per més que s’hi esforçava. Això era tot.
Així hi passava força estona, abstret, fins que la Vicky, la seva cuidadora, el venia a buscar per anar amb la resta del grup a fer uns quants exercicis de cames i braços. Psico..psico…psico i alguna cosa més, que l’Armand era incapaç de repetir. De tant en tant, se li escapava un “Mecagüenjudes”, o un “Collons! Ara que s’hi està tan bé…!” Quan renegava, escopia tots i cadascun dels improperis que encara formaven part del seu -cada vegada més- reduït lèxic. Acte seguit, l’Armand es deixava portar displicent.
Aquell matí de la darreria d’estiu, en què la tardor començava a demanar pas, el cel havia encarregat una bona desfilada de núvols. L’Armand tindria feina si volia seguir-los tots. Paradoxes de la vida, semblava més lúcid que molts altres dies. Va estar etiquetant la fesomia d’alguns cirrus: que si una galleda, que si una cullera, que si una cabreta… i, de sobte, ho va tenir. Quan va veure aquell cavall galopant pel cel, tan blanc com era, se li va aparèixer aquell nen de parvulari, fill d’aspirant a neuròloga, que havia d’assajar el Sant Jordi, i que es mirava la mestra, amb cara de resignació, tot obrint els braços i arronsant les espatlles.
-Ho tinc, ho tinc! -va exclamar l’Armand.
La Vicky, la cuidadora, s’hi va atansar de seguida.
-Passa res, Armand? Què li passa? Què és el que té?
-Ho tinc, ho tinc -per uns instants, l’Armand va recordar allò que havia fet riure la mestra: “És que al pati m’ha tocat el sol al cap i tinc manèssia i, ara no me’n recordo de res!”
-Manèssia, nena, manèssia. Això és, tinc manèssia! -va dir l’Armand, exhultant.