Tot Sergiot

Autor: Anna Maria Villalonga
Relat regal d’aniversari dedicat a Jordi de Manuel i al seu cicle de l’Inspector Marc Sergiot, 16 d’abril de 2017
Gènere: Narrativa breu
Veu: Miquel Llobera
Durada: 10:19 min

Per escoltar i llegir alhora, clica a:

L’inspector baixa del cotxe i tanca la portella amb cura, tot procurant no fer soroll. Ha d’intentar passar desapercebut, que res no delati la seva presència mentre s’acosta al xalet. Un parell d’hores abans el seu confident li ha fet una trucada. Li ha confirmat que al xalet s’hi detectava moviment, però no ha pogut precisar la quantitat d’homes ‒segurament armats‒ que s’hi amagaven. Semblava segur, però, que n’hi havia més d’un. És per això que l’inspector ha de comportar-se amb extremada prudència. On és ara constitueix un blanc molt fàcil, no pot permetre que el descobreixin abans d’arribar.

Avança lentament. El dia encara no ha despuntat del tot. Un preciós espectacle de cels taronges, encara tímid, comença a desplegar-se a la ratlla de l’horitzó. El policia, abillat amb una gavardina una mica arnada, vol assegurar-se que duu la pistola a la butxaca. Normalment no se sent gaire còmode carretejant l’arma, però avui és diferent. Acarona la culata durant un breu instant i respira alleujat. Sí, és allà. El seu tacte li serveix per contrarestar la insistència de la pesada veueta, que no para de neguitejar-lo a cau d’orella amb un incansable xiuxiueig: que per què has vingut tot sol, que això contravé totes les normes del Departament, que a la teva edat sembla mentida que encara et vulguis fer l’heroi, que per què no has trucat a l’Amadeu Rodó o, encara amb més motiu, als Mossos d’Esquadra, que t’adones com, per més temps que passi, no pots evitar necessitar el Fortiana en els moments clau…

L’inspector rebufa, de mal humor. Es rasca els rínxols del clatell per evitar pensar. La veueta dels pebrots el té ben emprenyat. D’acord que la seva ajuda ha resultat inestimable al llarg de la seva carrera, l’ha tret d’un bon embolic més d’un cop i més de dos, però ara és una altra cosa. Ara ell vol sentir que domina la situació. Vol tenir les mans lliures, sense normatives ni punyetes, per atrapar aquella colla de desaprensius que s’amaguen al xalet. Sospira intentant asserenar-se i observa el paisatge que hi ha al seu voltant. La muntanya de Collserola posseeix una gran bellesa, a desgrat de trobar-se tan a prop de la ciutat. Just davant seu, abans d’arribar al grup de cases de la urbanització, l’inspector distingeix una àmplia extensió d’herba humida. Sota la primera llum, les gotes de rosada reverberen amb un color sobrenatural, es converteixen en vapor, en petites emanacions d’un foc verd lluminós.

Continua avançant. A la llunyania li sembla distingir un moviment humà. Acluca els ulls per veure-hi millor i descobreix un jove prim i atlètic que, vestit amb roba esportiva, s’allunya muntanya amunt, en direcció contrària. És algú que s’entrena. Un corredor, potser de fons. Evidentment, aquella hora tan matinera és la millor per fer exercici, però l’inspector no ho acaba de veure clar. Quin cansament, aquell noi acabarà mort de tant de córrer. Ell prefereix una altra classe d’entrenament, més reposat, més de tipus mental. Li agraden molt els escacs, que es poden posar en pràctica des d’una butaca amb una cerveseta i un cigarret a la mà.

De cop i volta, distret amb la contemplació del corredor, l’inspector s’entrebanca amb alguna cosa i cau pesadament. Plof. Queda estès com un ninot damunt la terra fosca. Collons, remuga mastegant les paraules perquè no li brotin de la gola. Ha entropessat amb l’arrel soterrada d’un pi. Quina merda. S’aixeca cautelosament i es mira la gavardina. Li ha quedat feta un nyap, molla de rosada de dalt a baix. També té les mans, que han parat el cop, totalment xopes. Se les mira. Negres de terra, les té. Les mans, brutes i negres. Les refrega contra els faldons de la gavardina. Total, ja està tan llardosa… Quan torni a la ciutat l’haurà de dur a rentar, cosa que, per ser sincers, no fa gaire sovint.

Ara ja es troba a tocar del xalet, situat en un extrem del carrer, a la zona oest de la urbanització. L’inspector torna a ficar-se la mà a la butxaca. La pistola el tranquil·litza de nou. Amb enorme sigil, s’acosta a la finestra més gran, que calcula que deu ser la de la sala. Enganxat a la façana, sense oblidar les advertències del confident, s’arrapa contra el mur intentant fondre’s amb la quasi superada foscor. És aquella hora de l’alba en què tots els colors esdevenen difusos, com si tothom tingués el rostre i els cabells porpres, com si res no fos del tot real i les persones sorgíssim espectralment del món dels somnis, dels somnis grisos, i negres, i daurats. Fins i tot dels somnis bonics, dels somnis blaus.
L’inspector sacseja el cap amb una certa ràbia i s’afua amb els dits el poblat bigoti. Està sorprès d’ell mateix. Què cony està rumiant, en el moment crucial d’una acció policial? Què collons s’empatolla amb aquelles idees sobre rostres i cabelleres de colors i persones procedents de somnis espectrals? Ja sembla més perdut que la seva mare, que comença a patir les conseqüències del mal de l’oblit que li van diagnosticar mesos enrere. A veure si ell també acabarà igual… Aquelles malalties són genètiques, hereditàries. Però no, no. Prega al destí que no. Ell desitjaria anar-se’n amb tota la capacitat, en plena feina, en plena lluita contra els dolents.

Intenta recuperar la sensatesa i, amb extrema prevenció, fa una ullada a l’interior del xalet. En pocs minuts, la claredat ha mudat. Ha esdevingut prou forta com per permetre-li copsar, sens cap mena de dubte, què hi ha allà dins. L’inspector ofega un crit de satisfacció quan comprova que no s’ha equivocat. N’estava segur! Ho sabia, ho sabia! Per fi ha enxampat aquells malparits, els fills de puta que durant mesos s’han dedicat a fotre enlaire la minuciosa tasca que Dragan havia dut a terme al llarg de tants anys. Torna a fitar per la finestra. Tota la sala és plena de figures de colors sorprenents, un munt inacabable de nans i gnoms de jardí, de variadíssimes classes i mesures, que semblen molt tristos de viure en aquell espai tancat, lluny dels boscos, les torrenteres i els rius on el seu salvador els havia instal·lat. El seu salvador, que algú considerava un raptor de gnoms, però que en realitat era un bon jan que els va atorgar dignitat.
L’inspector es disposa a entrar, esbotzarà la porta si fa falta. Està completament decidit a defensar la causa d’en Dragan, a alliberar els seus protegits. És per això que ha vingut sol, sense ningú. Malgrat el risc, malgrat l’obstinació sàvia de la veueta. Hi ha coses a la vida que són d’una sola persona. Ningú no et pot ajudar, ningú no et pot entendre. Saps que les has de fer, passi el que passi, costi el que costi. Saps que les has de fer.
I les fas.

Abans de treure la pistola de la butxaca i deslliurar el percussor, l’inspector eleva els ulls al cel. Encara es distingeixen les darreres estrelles. Li agrada tant mirar-les! Sospira profundament i es frega amb els dits el lòbul de l’orella. Just en el moment que colpeja la porta, just quan és a punt de jugar-s’ho tot a una sola carta, el vell policia sent que dels núvols comencen a caure unes gotes enormes, gotes rodones que repiquen a terra i li reboten als rínxols i a la gavardina gastada. Una intensa fragància s’alça de l’herba i li espetega als narius. És una fragància que depura, que renta, que neteja el món. Una fragància única.
L’olor de la pluja.