Autora: Anna Maria Villalonga
Dins: “La llibrera de Portbou”, Editorial: Libros de la Vorágine
Gènere: Narrativa breu
Veus: Maribel Gutiérrez, Miquel Llobera, Mireia Mora i Francesc Martí
Durada: 14:14 min
Per escoltar i llegir alhora, clica a:
Al començament, no li agradava gaire veure’l allà palplantat, ja de bon matí, quan ella arribava a iniciar la jornada. De vegades estava assegut en el banc de fusta que hi havia enfront de la llibreria, amb la mirada perduda. Però en altres ocasions, les més freqüents, se’l trobava dret, molt a prop de la porta, en una mena d’estrany i inexplicable compàs d’espera.
La Dèlia no se’n sabia avenir. La situació la posava nerviosa. Ben cert que aquell individu no semblava violent. Feia setmanes que repetia el ritual i mai no s’havia produït cap incident. Arribava ben d’hora, caminant a pas lent, i es passava l’estona davant de l’aparador, pràcticament immòbil i sense parlar amb ningú. En realitat, tampoc la gent no semblava tenir-hi gaire interès. Aquell era un carrer tancat al trànsit, al cor mateix de la zona de vianants del centre històric i comercial de Portbou. Un home com aquell no cridava l’atenció de les desenes de turistes que hi deambulaven a diari, enfervorits per la dèria de passejar i comprar. En especial a l’estiu, quan el poble patia una invasió de tots els colors i procedències.
La Dèlia suportava l’estiu estoicament perquè li agradava molt la petita població fronterera. El seu aire una mica decadent, els edificis tocats per la guerra i la tramuntana, l’arrecerada badia, el tràgic record de Walter Benjamin… Tot Portbou estava submergit en una mena de misticisme, aliè al pas del temps, que a una rara avis com ella, vinguda de Barcelona amb la intenció d’allunyar-se de l’esquizofrènia de la gran ciutat, la subjugava. Hi va fer cap sense saber què li depararia el destí, empesa per la necessitat de recuperar-se d’una relació amorosa que quasi l’engoleix, però de seguida va sentir que havia arribat a casa.
–A l’Empordà som així –li havia comentat més d’un habitant autòcton– De primer, ens costa una mica acceptar els forasters. Però, al cap de poc, els obrim les portes per sempre.
Ara, des de feia un parell d’anys, la Dèlia regentava la llibreria de vell del centre de Portbou. La mestressa, una senyora gran que necessitava algú de confiança que s’estimés els llibres, la va contractar quan es va convèncer, després de mesos de recerca infructuosa, que no trobaria ningú més per fer-se càrrec del negoci. Els llibres, i encara més els vells, poca prèdica tenen, avui en dia. En canvi, la Dèlia era diferent. Se sentia plenament feliç entre aquelles sòlides lleixes, plenes de pols i de paraules.
Al principi, no hi va parar atenció. Un home qualsevol, vestit modestament. Poc després, però, s’adonà que sempre hi era. Puntual, silenciós, molt prim i pàl·lid, amb uns ulls foscos que resseguien amb avidesa, des de darrere del vidre, les portades dels volums del vell aparador. Més d’una vegada, mentre la Dèlia atenia algun client, les seves mirades es creuaven. I ella sempre hi descobria una llum d’inquietud, d’interrogació, com si l’intens esguard fos l’única cosa viva en aquell cos emmagrit, l’únic alè que encara hi bategava.
Hi parlà només un cop, un dia de novembre. Una d’aquelles tardes empordaneses de ferotge tramuntana, quan el paisatge sembla trencar-se a trossos i el cel brilla molt amunt, polit com una gemma. Ell era al banc, vestit amb una americana prima. Aliè al desafiament del vent, s’asseia amb el cos endavant i la mirada fixa. La Dèlia, una mica a contracor, no va poder evitar una fiblada de compassió. Va franquejar la porta, tot embotint-se dins la seva jaqueta de llana, i se li adreçà:
–Bufa molta tramuntana. I no té pinta de parar. Agafarà fred. Per què no marxa cap a casa?
Immediatament pensà que ell podia engegar-la a pastar fang. Li havia sortit un to estúpidament paternalista. Tanmateix, l’home no va semblar molest. Aixecà els ulls i la mirà. Quan va parlar, la seva veu sonà inusitadament modulada i serena.
–No passa res. No em fa por la tramuntana.
–Ja. Perdoni. Només ho deia per vostè.
–Sí, ja ho entenc.
No es van dir res més, però a partir d’aquella tarda alguna cosa va canviar. Com si la Dèlia hagués deixat enrere la seva desconfiança. Els ulls del desconegut continuaven estranys, febrils. En canvi, el seu to de veu infongué a la noia una inesperada calma. En les estones perdudes se’l mirava discretament. D’on havia sortit aquell home, tan de cop i volta? I què hi feia allà, dia rere dia, a desgrat del sol, del vent i de la pluja?
Un matí, a la Dèlia li vingué un pensament al cap. De sobte, ella mateixa es preguntà per què havia trigat tant de temps a comprendre què havia de fer. Sense donar-hi més voltes, prengué un llibre d’una lleixa baixa i, resoltament, va sortir a la porta.
–Li ve de gust llegir una estona? –va fer mentre li allargava una tronada edició, amb tapa dura, de Solitud.
L’esguard de l’home s’emplenà de llum. Va estirar la mà i, en silenci, agafà la novel·la amb una lleu tremolor dels dits. No van caldre les paraules. A partir d’aquell moment, la Dèlia se li acostava cada dia amb un volum entre les mans. I ell, amb un gest pausat, el prenia entre les seves amb delicadesa. S’asseia al banc i dedicava tota la jornada a la lectura. Mai no demanava res, però mai no descansava. Només quan queia la tarda i la noia era a punt d’abaixar la persiana, el desconegut s’alçava, li tornava el llibre i marxava carrer avall, arrossegant els peus amb unes passes llargues i lentes.
A mesura que el temps passava, la Dèlia se sentia cada cop més fascinada per aquell home misteriós. Tenia un aspecte empobrit i llunyà, però alhora ostentava una sort d’indefinible distinció, com una mena d’elegància antiga. La noia pensava que, per força, la seva situació econòmica havia de ser precària. Potser el podria ajudar d’alguna manera. Va intentar descobrir qui era, on vivia, si tenia família. Va interrogar els més vells del poble, que sempre coneixien tothom. Però ningú no en sabia res d’aquell personatge que semblava un rodamón i que cada matí, quan la Dèlia arribava per obrir la botiga, continuava davant de l’aparador tan expectant com sempre, però cada vegada més prim i més empal·lidit, com una ombra que s’esborrava. En algun moment, la noia va pensar que no passaria res si li preguntava directament qui era. Tenia moltes ganes de tornar a sentir la seva veu tranquil·litzadora. Tanmateix, quan s’hi acostava per parlar-hi, una estranya sensació l’hi impedia fer-ho.
Durant uns mesos, mentre les estacions anaven transformant, a poc a poc, les aromes i els colors del petit poble de frontera, el ritual del desconegut es repetí a diari. Mai no feia excepcions. Res no semblava assedegar la seva passió, com si volgués empassar-se a glopades tots els llibres del món, com si no hi hagués res més important que devorar ansiosament paraules i més paraules.
La Dèlia es va acostumar a la seva presència i, d’una manera estranya, se sentia agradablement acompanyada. Quan arribava a la botiga, sabia amb certesa que ell ja hi seria. Li agradava contemplar com acaronava els fulls dels llibres o com tornava enrere, amb ulls d’atenció, per rellegir un paràgraf. La tasca de triar-li les lectures es va convertir en una emocionant aventura. Abans de decidir-se, es passejava per la llibreria i resseguia els lloms dels volums calmosament, amb la voluntat d’oferir-li títols distints i engrescadors, una variada mostra de la literatura universal. Ell sempre aprovava, silent, la seva ofrena. La Dèlia va acabar acceptant que la relació amb aquell home només s’alimentava d’esguards i de llibres, d’intercanvis de pàgines que ella escollia cada cop amb més cura i que ell rebia amb un vel d’agraïment en la intensa mirada.
Un fred matí de desembre, el desconegut no era a la porta. La Dèlia es va preocupar, però va intentar calmar-se pensant que només s’havia retardat. Al cap i a la fi, la temperatura era molt baixa. Va recordar que les darreres setmanes l’havia trobat més envellit, més magre i lívid que mai. I va pensar que potser aquell dia, tan gèlid i ventós, havia decidit no venir. Quan la situació es repetí al llarg de tota la setmana, però, la noia no va poder amagar la seva inquietud. Tot intentant esbrinar alguna cosa, voltà pels carrers, preguntà a les botigues, donà veus a tort i a dret. Tothom a Portbou havia vist l’home que llegia, però ningú no en sabia res, ningú no en tenia la més mínima informació. A la Dèlia, li semblà inexplicable. El poble era petit, la gent es coneixia. Resultava molt difícil guardar un secret a Portbou. I, tanmateix, aquell home hi havia passat com una ombra, com un miratge.
Aquell matí de desembre, el desconegut va desaparèixer tal com havia arribat. Es va fondre en el no-res, com si se l’hagués empassat la terra.
La mestressa de la vella fonda dels afores em va venir a trobar. Havia passat un mes. Em va dir que tenia la carta des del dia de la desgràcia, però que se n’havia oblidat. Em va semblar imperdonable que algú pogués oblidar un encàrrec com aquell. Li vaig retreure amb la gola seca. Ella no em va respondre. Va deixar el sobre damunt del taulell i va sortir de la llibreria.
Al sobre només hi deia: «A la llibretera de vell del carrer Gran»
I a la carta, unes paraules. Poques.
«He sentit que et cridaven i que et deien Dèlia. És un nom molt bonic. Em sento vell i sé que estic malalt. I la vida aquí fora ja no sé com viure-la. Però abans no acabi tot, que serà ara, et volia agrair les teves atencions. Ets una noia bona i generosa. Has aconseguit fer-me feliç en els meus darrers dies. Gràcies a tu me’n puc anar tranquil, sense aquella frisança que em devorava. Has de saber que sempre m’ha agradat llegir. I que ho feia amb delit, des de molt jove. Però el meu cap mai no ha rutllat com cal. He estat molt temps tancat, tota una vida. I allà no hi havia llibres».
Abans de rebre la carta, la Dèlia ja n’havia sabut alguna cosa. Una notícia breu a la secció de successos del setmanari de la comarca.
«Portbou, 12 de desembre
Aquest matí ha estat descobert, a la seva cambra de la fonda “L’empordanesa” de la Carretera Vella de Portbou, el cos sense vida de J. M. M., de seixanta anys. Segons informen els responsables dels mossos d’esquadra, les primeres hipòtesis apunten que J.M.M. s’hauria suïcidat la mateixa matinada, penjant-se d’una de les bigues del sostre. A instàncies del Jutge, el cadàver serà traslladat a Figueres per a l’autòpsia. Fa divuit mesos, J.M.M. havia estat donat d’alta de la institució per a malalts mentals on havia passat la major part de la vida. Sembla que, a causa de reformes estructurals, resultava impossible mantenir tots els interns. Els metges que van autoritzar la seva sortida, van considerar que J.M.M. era inofensiu i que estava perfectament preparat per fer vida en un entorn social normalitzat».