Xipolleig d’aigua

Autora: Berta Ruesca
Tercer premi del sisè concurs de microrelats de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona 2022
Gènere: Narrativa breu
Veu: Maribel Gutiérrez

Durada: 2:42 min

Per escoltar i llegir alhora, clica a:

L’horitzó està difuminat per un aire tèrbol, compost per tantes partícules diferents que fa anys que es va deixar d’analitzar. Només penso a bracejar. Que el cap no se m’enfonsi dins l’aigua marronosa que m’ofega i m’irrita la pell. Em couen els ulls, i no és sal, són productes químics que algú va abocar pensant que tot líquid s’evapora i desapareix. Toco alguna cosa amb el genoll. Sé que és perillós, però ja m’és igual. La por havia esdevingut el pa de cada dia, i ara el que en queda és resignació. «Neda. Neda. Neda. No t’enfonsis, encara no.» No puc pensar en res més. No sé què he tocat. Plàstic que s’entortolliga al voltant del cos. Metalls tallants que et trenquen, se’t claven i et dessagnen. Algun cos malferit que no ha aguantat més i s’ha deixat endur pel corrent. Dubto que sigui un animal. De tant en tant, em recordo de les històries que m’explicaven de petita. Taurons, tortugues, dofins, peixos. Es veu que abans hi havia vida sota l’aigua. Ara només hi ha runes de ciutats enfonsades, soterrades sota deixalles i gel desglaçat. Només queda nedar per sobreviure. Agafar-se a l’esperança de trobar un trosset de terra on descansar. Alguna cosa per menjar, per beure. I seguir el camí del xipolleig d’aigua dels braços cansats, i d’immensa solitud. «Neda. Neda. Neda. No t’enfonsis, encara no.» I cada vegada són més els que es rendeixen a l’inevitable, perdent la batalla psicològica d’una lluita que els nostres avantpassats ja ens van deixar perduda.