Anagrama

Autora: Maribel Gutiérrez
Relat inèdit
Gènere:  Narrativa breu
Veus: Miquel Llobera, Maria Josep Morgado, Anna Maria Villalonga i Bruna Pastor
Durada:  4:47 min

Per escoltar i llegir alhora, clica a:

D’un temps ençà, la Carme es passava cada divendres per la botiga de joguines, al barri antic. S’hi podia trobar de tot: joguines de tota la vida i joguines modernes; joguines de fusta, joguines fetes amb material reciclat i, des de feia ben poc, joguines de segona mà. Joguines òrfenes, que en deien. Òrfenes. Hi haurien portat la petita Ona si la vida, capriciosa de mena, no hagués decidit un diumenge de tardor posar-se a jugar i prendre’ls-la com a penyora. Ella era òrfena de l’Ona.

El dolor es va endur el Juli a l’altra punta del món. No n’havia sabut res més.
Va entrar a la botiga amb calma, com si fos la primera vegada i tot estigués per descobrir: jocs de taula, cotxes, camions i motos, jocs de construccions i les barbies, ai, les barbies, nancies i companyia. Com n’eren d’ elegants, d’altes i primes i quins vestits més preciosos duien. “De petita, totes les nenes volíem ser barbies” -recordava amb certa nostàlgia.

Immersa en els seus pensaments, la va veure de reüll. Va sorgir d’aquell munt de joguines òrfenes enmig de soldadets de plom amputats, de cotxes sense rodes, de baldufes incapaces de ballar i de trens sense destinació.

Era menuda, “com un carquinyoli” – hauria dit l’avi. La nina ensenyava l’índex, reclamant la seva atenció. La Carme va recordar com de petita, tot jugant, mantenia converses amb les nines. Aquesta semblava dir-li amb una veu prima, prima: “Sóc aquí, sóc aquí, mira’m, si us plau! No sóc bonica, ni tan sols hi sóc del tot: no hi veig bé d’un ull, coixejo de la cama dreta, tinc la boca petita i torta; quatre parracs em cobreixen el minúscul cos: dues butxaques descosides i una cremallera encallada. Ah! i un forat a les mitges. Ja ho veus: sóc un saldo!
La Carme se la va quedar mirant. Realment era molt diferent de la resta de nines que hi havia a la botiga; tenia alguna cosa especial que la va captivar. Es va preguntar què deuria ser.
-Un saldo….. -va fer. I …. Què hi fa un saldo com tu, en aquest raconet?
-T’esperava!
-M’esperaves? – va dir la Carme, sorpresa, ben fluix i asseguda a terra perquè ningú pensés que s’havia tornat boja i parlava amb les nines.
-Sí, perquè sé que et puc fer feliç: el meu ull sa t’ajudarà a veure les coses més clares, la cama que tinc lleugera caminarà al teu costat perquè no vagaregis més, i la meva boqueta et farà saber tot l’amor que desprens i tot el que mereixes, perquè ningú fins ara ha tingut la gosadia de dir-t’ho i, esclar, no ho saps. I jo seré la nina mééés feliç del món. Què hi dius? ”

La Carme no va dir res. La va agafar amb molt de compte. A l’etiqueta de l’interior del vestit hi havia escrit un nom: Noa.
Amb ulls plorosos, la va abraçar.
“És tan bella i imperfecta la perfecció” (-va pensar)

2 pensaments quant a “Anagrama”

  1. M’ha agradat molt!! Transporta a la infantesa i els records de fa molts anys, records de la meva germana quant jugava amb les seves nines i jo mirava! Felicitats!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada