Pometa

Autora: Anna Maria Villalonga
Relat publicat al blog: “El fil d’Ariadna”, 2011
Gènere: Narrativa infantil
Veus: Miquel Llobera, Ada Cid i Bruna Pastor
Durada: 9:26 min

Per escoltar i llegir alhora, clica a:

Una munió d’herbes voregen el camí i la brisa sobrevola amb suavitat els camps vermells i ocres. És dissabte, un dia de tardor perfecte.

Mare i fill vagaregen pels afores del poble. Riuen alegres i a estones taral·legen una cançoneta desafinada. La veu del nen sobresurt, aguda i contenta. Se sent feliç. Li agrada molt aquell passeig amb la mare, sense rumb ni presses.

El paisatge està encalmat. Hi regna la melangiosa quietud del capvespre, tan sols trencada pels crits de les aus i, en la llunyania, pel ronc afònic d’un tractor que feineja.

De sobte, els passejants s’aturen. Les seves oïdes han percebut un so diferent, sobrevingut del no-res. Es miren sorpresos. “Sembla un miol”, diu el nen. Callen i escolten. Sí, no hi ha dubte. És un miol, insistent i molt pròxim.

Segueixen el seu rastre i es troben al peu d’una enorme acàcia, de soca gruixuda i espesses branques. “És aquí, mare”, indica el vailet tot aixecant els ulls. Efectivament, mig amagat rere el fullam, un gatet menut, de morret blanc i cos ratllat, se’ls mira. Miola sens parar, però no sembla que li passi res d’especial. Només xerra i prou, fent sentir la seva veu de petit felí ple de vida.

La mare i el nen el contemplen i riuen. “És bonic, oi, mare?”. “Sí, ho és. I no calla, eh?”. “No, és veritat, no calla”.

Encara rient, mare i fill s’allunyen. La foscor cobreix els camps com un mantell mentre ells arriben a casa.

**********************

Les campanades del rellotge de la sala irrompen en el silenci. La nit s’escola molt lentament, feixuga. A l’infant li sembla que ha passat una eternitat des que va ficar-se al llit, però només ha sentit dues campanades. Encara falta molt perquè es faci de dia. Està neguitós i amb uns ulls com taronges. Dóna voltes i voltes, desendreçant els llençols i les mantes, però no aconsegueix dormir. El miol del gatet ressona constantment dins les seves orelles.

Mentre sopaven, li ha vingut al cap el record de l’animaló. I ja no se n’ha pogut desprendre. Per què van tornar cap a casa i el van deixar allà sense preocupar-se’n? Li podria passar alguna cosa. La mare li diu que no ha de patir. Que els gats són saltadors i trepadors de mena i que, igual que va pujar, el petit gatet baixarà quan ho vulgui i tornarà a casa seva. La mare semblava convençuda, però el nen no s’ho ha empassat del tot. No pot evitar imaginar-se’l tota la nit damunt de l’arbre, sol, miolant de fam i de por.

El nen es lleva. Mira per la finestra, enrabiat amb el sol perquè encara no treu el nas. Com s’ho podria manegar per fer córrer el temps?

**********************

La mare el sorprèn abaltit al sofà de la sala, a tocar del finestral. És molt aviat i una claror lletosa s’escola a través del vidre. El nen té els peus freds. Es desperta quan sent la mare i es posa dret apressadament. Ella de seguida endevina què li passa.

“Vull tornar-hi a veure si encara hi és. Sisplau, mare”.

Ella ha de confessar-se interiorment que, al llarg de la nit, també hi ha pensat. Té prou experiència per saber que, de vegades, als gats petits els costa trobar una drecera per tornar a terra. Decideix escoltar el seu fill. A banda, sap que no té massa opcions, perquè el nen no abandonarà fàcilment la idea.

“Saps què? Agafarem una mica de menjar. Així baixarà segur”.

S’afanyen a marxar. Un sol tímid, enmig de la boirina tardorenca, treu el cap per la ratlla de l’horitzó. Hi ha rosada que humiteja les herbes i els camins.

A mesura que s’acosten a l’acàcia, els arriba el miol. Repetit, incansable, però feble i enrogallat. El nen arrenca a córrer. Tenia raó, el gatet ha passat la nit al ras, exposat al fred, espantat i sol.

La mare prepara un platet amb menjar i llet al peu de l’arbre. El gatet calla i s’ho mira. Se’l veu molt primet i menut allà dalt, el pèl lluent de rosada. “S’haurà refredat, mare!”

La figureta es belluga amb lentitud, dubte, vacil·la, avança una poteta. “Va, ànims”, li diuen mare i fill. “Baixa i podràs menjar, que deus tenir molta gana”. És clar que l’animaló està espantat. No troba la manera de salvar la distància, immensament gran, que el separa de terra i del suculent àpat. No semblava pas que l’arbre fos tan alt quan va voler viure l’aventura de pujar-hi. El procés s’allarga durant un instant etern. Finalment, de mica en mica, posant curosament una poteta davant de l’altra, el gatet aconsegueix baixar.

Aterra davant del nen, que li assenyala amb gest insistent el plat de menjar. “Apa, menja, menja”. El gatet mou el cap, guaitant de fit a fit la mare i el vailet. No s’acosta al plat, només roman mirant-los, quiet. “Que no tens gana?”.

Mare i fill fan el gest de marxar. L’animaló no menja, sinó que fa una passa cap a ells. Continuen endavant. I el gatet no menja. De cop, comença a caminar. Els segueix de ben a prop, amb la cua dreta i el pas decidit. Deixa anar un miol tendre i manyac i obre amb mirada intel·ligent, com dues finestres plenes de llum, uns ulls d’un verd esplendorós.

El nen gira el cap envers la mare. La rendició és imminent. El destí i el gat han decidit. La mare fa que sí amb el cap, solemne. El nen s’ajup, agafa l’animaló entre els seus braços i arrenca a córrer cap a casa.

Era una gata. Una mixeta. Li van posar Pometa, perquè va arribar a la tardor, quan les pomeres són a vessar de fruita.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada