Autora: Anna Maria Villalonga
Relat publicat al blog: “El fil d’Ariadna”, 2011
Gènere: Narrativa breu
Veu: Miquel Llobera i Roger Morató
Durada: 5:16 min
Per escoltar i llegir alhora, clica a:Barcelona era un retall de diari dins d’un pot de llauna.
Un pot de llauna sota un matalàs groguenc.
El retall l’havia trobat en una cantonada fosca, on els papers enganxosos s’enlairaven des de les escombraries a causa del vent càlid procedent del sud. Una força desconeguda l’havia empès a aturar-s’hi i a collir-lo. Quan va veure la foto, no li va semblar estrany. Des de petit havia après a creure en el destí. I ara, que ja podia pensar com un home, no en tenia cap dubte.
Uns dies abans el seu veí li havia parlat de Barcelona. Ell només sabia que era una ciutat d’Europa amb un equip de futbol molt important. Però el veí afirmava que també era un lloc modern i pròsper que tenia alts edificis, parcs d’herba verda i un mar blau i tebi que enamorava.
El retall mostrava una construcció estranya, amb agulles altíssimes que tocaven el cel. Li va semblar una cosa insòlita, fora del món. Quina bellesa més sorprenent! El diari era estranger i ell no entenia les paraules. Només va reconèixer el nom de la ciutat perquè era igual que el de l’equip de futbol. Va estar mirant-se la foto una estona molt llarga. Va agafar dels fogons un pot de llauna rovellat, va plegar el retall amb delicadesa i el va desar dintre.
De nit, sovint el treia i el contemplava. Les agulles l’enlluernaven. Res de dolent no podia passar sota el seu aixopluc. La seva bellesa s’escapava dels límits humans i li envaïa l’esperit amb una descàrrega d’energia.
Un dia van començar els somnis i, al cap de poc temps, ja no podia controlar-los. Els somnis eren sens dubte un senyal del destí. Sabia molt bé què havia de fer. La decisió va ser ràpida. Va parlar amb el seu veí i tot d’una les coses van anar molt de pressa.
S’acomiadà dels pares amb dolor. “No pateixis mare, que ja sóc un home. Tinc disset anys. Tot anirà bé”. Es va guardar el pot dins la butxaca de la jaqueta i ell i el seu veí van començar el camí quasi sense res, però amb el cor i la ment curulls d’esperances. Reien com uns babaus per qualsevol cosa mentre s’acostaven al vaixell que els havia de dur a un altre continent, a una altra vida. Barcelona. Aquella ciutat d’agulles lluminoses que pujaven amunt, amunt, més que els ocells, cap a la lluna.
Un dia el veí es va fer mal en una cama. S’havia trencat un os i no podia continuar. Ell ho va sentir molt, li dolia deixar-lo, però la seva determinació era massa ferma. El destí el guiava. No li van importar les calamitats, els perills, les inclemències del temps. El mareig i la set en una embarcació que era com una closca de coco repleta de gent. Va perdre el farcell de la roba i els pocs diners que li quedaven. Tenia les sabates destrossades i els peus inflats i ferits. Es va posar malalt i va tossir molt, però va arribar a Europa. Les agulles eren a tocar, cada dia més pròximes.
Al gener, la gespa dels jardins de la Sagrada Família és dura i gelada. El gebre de la matinada la converteix en un mantell de cristalls punxants que traspassen la roba i fereixen la pell. Un noi de disset anys, un home d’un altre color i d’un país llunyà, jeu arraulit, els cos glaçat, al peu de les agulles imponents.
Al seu costat, uns metres més enllà, un retall de diari dins d’un pot de llauna.